dilluns, 3 de març de 2014

8 de Març de 1974. Sant Andreu homenatja Salvador Puig Antich


Si pitjes damunt d'aquesta línia pots descarregar-te l'article en format pdf

Març de 2014. Després d’uns dies de temperatures gairebé  primaverals a la ciutat de Barcelona, sembla que aquest primer diumenge de mes han decidit baixar per a situar-se de nou en la normalitat hivernal. Va ser fa 40 anys, el 2 de març de 1974 que molts cors es van glaçar per la mort d'un jove lluitador per la llibertat.

Salvador Puig Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948), militant del Movimiento Ibérico de Liberación (MIL) va ser brutalment assassinat fa 40 anys. La justicia feixista de la dictadura el va declarar culpable de la mort del sotsinspector de la brigada político-social Francisco Anguas (Sevilla 1951)  en un judici farcit d’irregularitats a bastament detallales des de fa dècades. En una clara demostració del carácter atàvic del règim, es decidí executar-lo mitjançant el garrot-vil.

El coratge de l’equip d’advocats, la titànica perseverança de les germanes de Salvador i l’interès periodístic per un episodi certament trasbalsador, tèrbol i terrible, han propiciat que el seu impacte en la societat catalana hagi anat creixent amb els anys i que la seva memòria s’hagi engrandit en comptes d’haver-se esborrat. És més, justament aquest interés mediàtic que ha elaborat un relat sovint esbiaixat i poc contextualitzat (1) de la militància del jove i de la seva mort, ha provocat també una voluntat de revisió crítica del la narració dominant de la historia de la transició española a Catalunya, en el que la incidència dels grups aliniats a l’esquerra del PSUC i crítics amb la seva política homogeneitzadora i no insurreccionalista ha estat menystinguda.

Un funeral oblidat

En aquest article, però, vull fer-vos partíceps de l’acte que se celebrà a la parròquia de Sant Andreu de Palomar el 8 de març de 1974, gairebé una semana després de l’assassinat i que no ha estat recollit en la historiografia. És destacable que els estudis al voltant de la mort de Puig Antich –sobretot els més recents- tracten de manera més o menys detallada els dies i les hores prèvies a l'execució, i que ocupen poques línies al que va passar després. Quan ho fan, no parlen de Sant Andreu.

El sempre enyorat Josep Maria Huertas Clavería també patí aquest oblit (2) quan només cità la missa celebrada el 5 de març a l’església dels Sants Just i Pastor, amb la plaça ocupada per la policía, i la del 10 de març l’església de Sant Angustí, on s’hi congregaren unes quatre mil persones. A la sortida hi hagué detencions i la policia impedí que els assistents poguessin marxar fins al cementiri de Montjuïc a retre homenatge al mort.


La Vanguardia, 6/04/1974
Tenim constància de funerals a l’església de Santa Anna de Mataró en el que s’improvisà una manifestació pels carrers del barri de Cerdanyola (3), a Sant Miquel, de Cornellà de Llobregat, a Terrassa i diverses concentracions de reflexió comunitària com la que es donà a l’església de la Puríssima Concepció de Sabadell (4), a la que seguí una manifestació espontània que durà pocs minuts i que es dispersà després de sentir alguns trets de la policía. No consta que hi hagués detinguts ni ferits.

Tant a Mataró com a Sabadell, i a d'altres barris i poblacions catalanes també consten aturades d’escoles, fabriques, despatxos professionals i d’altres actes de solidaritat amb la familia i de rebuig de l’assassinat.

Sabem de mobilitzacions a altres ciutats catalanes, espanyoles i de l’estranger (sobretot a França), actes espontanis de grups de l'esquerra radical contra les "forces de l'ordre", però també cal remarcar les negatives a celebrar actes de rebuig a l’assassinat. Com la que ens relata Julio Noguera a Igualada (5):

“Jo recordo el cas de Puig Antich. Vam tenir una reunió al comitè del PSUC d’Igualada i van dir: “Ha passat això, potser hauríem de manifestar-nos, i potser hauríem de fer alguna cosa per denunciar aquest fet.” I la gent va dir que no. (…) en aquella època, hi havia la sensació que aquells grups l’únic que feien era donar mala imatge al que era l’autèntica lluita democràtica. Aquells tios mataven i robaven per una causa... Però al Partit Socialista Unificat de Catalunya i al PC d’Espanya la idea democràtica l’enteníem com això, la lluita democràtica i de masses, i no anar atracant bancs per molt que aquells diners se n’anessin a parar a un fons per la lluita dels treballadors. No va per aquí, la cosa.

I,llavors, aquell xicot havia mort per això. I nosaltres havíem sigut un partit que sempre havíem reivindicat la reconciliació nacional i la lluita pacífica, i si donàvem suport a aquells que reivindicaven la figura d’aquell personatge, haguessin pogut dir: “Sí que reivindiqueu a gent estrambòtica, i això que esteu per la pau i per la..., i vosaltres esteu donant suport a la lluita armada?”. I llavors la gent va dir que no, que no, que no volien fer res per Puig Antich. I jo ho sentia per Puig Antich, però... I així és, i aquesta és la veritat. (…)”

Els subratllats a la cita són meus. Noguera explica que en el nucli del PSUC on militava es considerava que "l’autèntica lluita per la democràcia" havia de ser pacífica, massiva i fonamentada en la reconciliació nacional, un terme que també empraven i emprarien en democràcia els jerarques  del feixisme. Com que la lluita del MIL i de Puig Antich no contribuïa a la reconciliació nacional, no es podía ni tan sols ser solidaris en un moment de barbàrie franquista. S’hi havia de mantenir una distància clara.

És cert que la presència del MIL en la vida militant barcelonina i catalana era discreta, que es tenia cert impacte en cercles de l’esquerra radical, que probablement passava desapercebuda per les àmplies capes dels activistes del PSUC, i que les setmanes prèvies a la seva execució van ser d’una gran intensitat (6), cosa que podría haver fet que la notícia de la  seva situació no arribés amb la vivesa que avui creuen recordar alguns; però no és menys cert, i les paraules de Noguera ho avalen, que hi hagué una voluntat política per part dels moviments hegemònics de l’antifranquisme de silenciar el fet, de mantenir-se’n allunyat per raons de tacticisme.


Exemple d'octaveta del MIL
En aquest sentit, doncs, de ben segur que les tensions que es visqueren al PSUC d’Igualada es van repetir a moltes poblacions catalanes, en les que el aquest partit mantenia una posición dominant i uniformitzadora en l’antiinsurreccionalisme de la lluita social.

Si el PSUC era antiinsurreccioinalista i antifranquista, el MIL era insureccionalista i anticapitalista (7). És interessant fer l’exercici de llegir els nombrosos textos produïts pel seu aparell teòric i pel de propaganda en el que no se cita com a objectiu a batre ni a Franco ni a la dictadura, sinó els capitalistes i el capitalisme. Consideraven el feixisme una fase més del capitalisme que calia derrocar mitjançant la insurrecció.

Els homes (sí, bàsicament homes) que lideraven el PSUC no volien aquests companys de viatge. Uns lluitaven contra la dictadura. Els altres contra el sistema. A Sant Andreu de Palomar també es vivien aquestes tensions.

La parròquia i el socialisme

Ja hem explicat diverses vegades que la parròquia del poble es va convertir en un aglutinador de l’antifranquisme andreuenc, on el moviment predominant era el PSUC. En Josep Camps (el rector) i l’Ignasi Pujades (el vicari) eren persones compromeses amb les lluites socials i polítiques, impulsaven el teixit associatiu alternatiu i cedien els seus espais i la seva xarxa d'afinitat a la dissidència. Per això s’indignaren en assabentar-se de l’assassinat de Puig Antich. Ens ho explica l’Ignasi:

“Ignasi Pujades: Va ser com un col·lapse. Per a nosaltres i per a tothom. Després vaig anar al seu enterrament, a Montjuïc, però vam haver d’escapar dels cotxes de la policia saltant pel carrer i corrent per les vies del tren que hi ha sota la muntanya (…)

David Royo: Alehores és quan prepareu el funeral a la parròquia…

Ignasi Pujades: Sí. Mossèn Camps volia fer una missa en memòria seva. De fet, aquí veig una carta que vam enviar als familiars i en què els convidàvem a la cerimònia, encara que no recordo qui la va escriure.” (8).

La M. Isabel Roig, potser menys propera en el dia a dia de Camps, en canvi, asegura que “l’hi van demanar i ell va dir que sí” (9).  No sabem si va ser així ni “qui” li va demanar.

Fos com fos, aquí està la carta. Un document inèdit:



En aquesta còpia, servada dins d’una carpeta de l’arxiu de l’Ignasi, la carta no està firmada. Suposem que ho faria en Camps (segurament també l'autor) i que arribaria a mans de la familia a través d’algun missatger desconegut. Una familia entristida i superada, encara, per la mort del fill i germà. Probablement la carta no fou resposta i gairebé assegurem que cap familiar va assistir al funeral.

Sembla, també, que en la missa del matí, i potser en alguna d’anterior, s’informà discretament als feligresos de la intenció de fer el funeral aquell vespre i que la noticia ja circulava pels nuclis d’activistes barcelonins.

A partir d’aquest moment el relat explicat pels seus protagonistes segueix tenint diverses contradiccions, però tots coincideixen, per començar, en recordar el gran dispositiu policial desplegat a l’antiga plaça Orfila i passeig de Torras i Bages. Molta guàrdia civil armada, a peu i amb vehicles per a la repressió. I moltíssima gent.

S’acostuma a dir que varen apropar-se a la parròquia unes 3.000 persones. Tots els testimonis coincideixen en explicar que la parròquia estava absolutament plena i atapeïda i que no hi va poder entrar molta gent que es va quedar fora, sota la vigilancia dels “grisos”. Entre els assistents s’hi van camuflar agents secrets, però en Camps “(…) va dir que no deia la missa si no marxaven. Van marxar i llavors es va dir la missa” (10), recorda la M. Isabel.

 “Queremos que todo sea auténtico. Y lo es”

De fet, Camps va fer la salutació, mentre que la cerimòni la va “dir” l’Ignasi Pujades.  Va començar Camps amb una benvinguda que val la pena reproduir sencera. Es dirigeix a tots els assistents, creients o no. Llegiu-la amb atenció:

“Bienvenidos todos a este lugar. Vamos a celebrar este acto funeral, este acto cristiano y cívico a la vez, por Salvador Puig Antich, ejecutado a garrote vil el pasado sábado.

Este acto quiere ser una conmemoración (es decir, un memorial, un recuerdo emocionado), y también una plegaria de fe y de esperanza, y también un compromiso de todos para el futuro.

La condena a muerte y la ejecución sin clemencia de SPA ha provocado en nosotros desconcierto, dolor, indignación y rechazo.

Hay dos formas de manifestar estos sentimientos: una, con la protesta y el grito, como se está haciendo en la calle, en las fábricas, en la universidad, aquí y en el extranjero, con una amplitud e insistencia impresionantes, y que no soy quién para juzgar.

La otra forma, la que vamos a emplear aquí esta noche, es la del silencio, la reflexión, la plegaria y las decisiones.

Permitidme rogaros a todos la mayor prudencia y serenidad; evitemos el heroismo fácil, en este pequeño espacio de libertad relativa que son las cuatro paredes del templo, y que no nos conviene perder; cualquier extralimitación o desmadre dentro de la iglesia y durante este acto podéis considerarlo ciertamente como un acto de provocación deliberada.

Pero tampoco tengamos ningún temor: somos libres y ejercemos nuestra libertad de reunirnos; una de las formas más efectivas de hacer reconocer los derechos es ejercitándolos lo más posible.

Creo que conviene dejar bien claro, por último, el sentido de este acto. Se trata de una celebración litúrgica por un hombre que ha muerto. Posiblemente nos encontramos aquí, mezclados, o mejor dicho, unidos, creyentes y no creyentes. Pero no es un acto falso, ni para unos ni para otros: queremos todos que sea auténtico, y lo es. No se sientan forzados, los no creyentes, a participar en un rito religioso cuya significación no comparten: ¿qué otro tipo de reunión conmemorativa les está permitido hacer, que no sea calificado de ilegal y subversivo? Los templos no son propiedad de los sacerdotes, sino del pueblo. Y la Iglesia creemos que debe poner todo su bagaje, templos, ritos, lenguaje, al servicio de lo que el pueblo considere humano y justo, y más si no le son permitidas otras posibilidades: sois bienvenidos, estáis en vuestra casa, y vuestra postura merece a los creyentes el más sincero respeto.

Tampoco vayan a pensar los creyentes que su fe y sus signos religiosos son utilizados para otras causas: primero, porque este es un servicio litúrgico sincero y claro, animado por la fe y el Evangelio, y hecho de oración cristiana auténtica. No es un acto político, revestido de formas religiosas, aunque como todo en la vida, tiene una dimensión y una repercusión política. Es, para los que tienen fe un acto de fe comprometido y leal; y para los que no tienen fe, un acto humano y cívico, no menos leal ni comprometido.


(escrit a mà) No comunión, innecesario, carácter eucarístico, menos forzado para no creyentes, más austero y humilde, más sereno para cristianos.

Dicho esto, demos comienzo a la celebración, escuchando palabras densas de contenido, y respondiendo a ellas con el canto colectivo.”

Es fa difícil atansar-se al cúmul d'emocions que deurien surar per la parròquia.

Seguidament un jove Ignasi Pujades iniciava la cerimònia:

“La muerte de Puig Antich ha herido lo más profundo de la conciencia nacional e internacional. La clase obrera, los colegios profesionales, las instituciones de la Iglesia, los intelectuales del pais se han visto frustrados en sus peticiones de indulto. Es por eso que la respuesta espontánea y unitaria ha sido el más claro repudio a esta ejecución.

Nos hemos congregado en este templo parroquial de S. Andrés. Somos conscientes de que no todos los que aquí estamos participamos de la misma fe. Pero a todos nos une un mismo deseo y una misma aspiración: la de que la justicia exista en España y la de que todos los derechos de la persona humana sean reconocidos, no sólo en el papel escrito o en los discursos grandilocuentes, sinó de una manera efectiva en los sindicatos de clase, en los partidos políticos, en la información libre, veraz i completa.

Es pues, al calor de este deseo común, que iniciamos esta celebración.”

En la primera lectura es llegí la Declaració Universal dels Drets de l’Home, tot denunciant la precarietat de la seva aplicación a España. La segona cançó va ser una versió catalanitzada de “Blowind in the wind”, de Bob Dylan. La segona lectura va ser l’homilia que dies abans havia llegit el bisbe Aloveros, de Bilbao, i que havia provocat la seva detenció domiciliar. Més endavant es va cantar “Cal que neixin flors”, de Lluís Llach.

“Salvador Puig Antich es uno de nosotros”

L’homilia va ser escrita i llegida per Camps, que assumí els moments més propis de la liturgia cristiana. Una homilía severa i valenta, escrita amb la prosa concisa, directa i esmolada amb qui tenia acostumats als qui el lleguen, ja fos en els històrics fulls parroquials o en les pàgines del Sant Andreu de Cap a Peus, revista veïnal de la que va ser l’ànima fundacional i el motor dels primers temps. En l’homilia, després de fer palès la necessitat urgent d’una cerimònia que aglutinés la tristor i la ràbia per convertir-la en compromís social i polític –diu que “no podíamos no hacerlo”, exposa fins a 14 “perquès”per organitzar el funeral de Puig Antich, entre els que inclou els dubtes sobre els informes forenses. En transcrivim alguns:

            "2. Porque SPA es un hombre nuestro, uno de nosotros, conciudadano y hombre de este país, y amante del país.
            3. porque fue un luchador, acertado o no, afortunado o no, en la lucha amplia y   progresiva por los oprimidos y a favor de la libertad y los derechos del pueblo, por más que su carrera se haya visto envuelta en error, sangre y desgracias.
            4. Porque la lucha violenta nos obliga dramáticamente a reflexionar sobre la eficacia de los medios pacíficos ante una situación de violencia institucionalizada y general de los poderosos contra la mayoría del pueblo.
            6. Porque existen dudas graves (…) de que el acto incriminado, aunque haya sido eventualmente real, haya sido jurídicamente provado.
            7. Porque la pena de muerte nos parece algo bárbaro i arcaico, impropio de seres humanos, por más que se haya dicho que realizar la ejecución sea un acto de país   civilizado.”


L’homilia acabà amb referències a Camilo Torres, Marthin Luther King i el Che Guevara.
Tant Camps com Pujades, no entenien la fe sense compromís social, ni el compromís com una entel·lèquia filosòfica sinó com a urgència de la pràctica. En paraules de Pujades, referint-se al moviment de Cristians pel Socialisme:

“ Nosaltres fèiem la lectura revolucionària de la vida i tota la reinterpretació materialista (…) de l’evangeli i de l’antic testament (…). I en el fons era una lectura revolucionària que en dèiem de la biblia, és a dir, una interpretació no la de les esglésies ni la reaccionària sinó realment a favor de la llibertat. (…). [El marxisme] va ser una descoberta per tots nosaltres brutal, no el dialectic sinó l’històric, és a dir, el de la lluita de classes, el de la conformació de la societat, no el filosòfic (…) però sí tot el tema de la lluita de classes, allavors el marxisme va entrar en col·lisió amb el cristianisme (…).”

I d’aquesta col·lisió, la pregària esdevenia una veritable eina per a la conscienciació social. Transcrivim la que es va llegir aquell vespre del 8 de març de 1974 a Sant Andreu, una crida al compromís que enumera gairebé totes les reivindicacions polítiques del moment. Només obliden les que encapçalava el moviment feminista::

“Este acto comunitario no puede existir únicamente en escuchar una Palabra.
Esta palabra tiene que provocar una praxis, una acción, coherente y consiguiente.
Por eso ahora nos comprometemos públicamente a proseguir nuestra loucha, hasta que la justicia, único fundamento de la paz, reine en nuestra sociedad española: NOS COMPROMETEMOS AQUÍ Y AHORA
1. En la lucha por el pleno reconocimiento de los derechos de asociación, reunión y libre expresión, respondemos:

2. En la lucha por un Sindicato de clase que represente los auténticos intereses de la clase obrera, respondemos:
3. En la lucha por la consecución de una amnistía para todos los presos y exiliados políticos, respondemos:
3. (sic) En la lucha por una Universidad en la que tengan acceso todos los ciudadanos competentes, sin discriminación  de clase o condición, respondemos:
4. En la lucha por el reconocimiento del derecho de huelga, único instrumento válido para defender los intereses de los trabajadores en la actual coyuntura capitalista, respondemos:
5. En la lucha por el pleno reconocimiento a (il·legible) partidos políticos, en los que se expresen las diversas opciones del hombre, respondemos:
6. En la lucha por una Iglesia cada vez más libre y profética, capaz de enfrentarse todas las veces que sea necesario al poder temporal injusto, respondemos:
7. En la lucha  que (il·legible) cada uno de nosotros personalmente, de tal manera que nuestras divisiones no puedan frustrar la victoria popular, respondemos:
8. En la lucha por (il·legible) un Cristo cada vez más comprometido en la liberación integral del hombre y de todos los hombres, respondemos:”
L’acte, emocionant des del primer moment, va tenir un dels seus punts àlgids en l’ofrena, que volia rescabalar els presents de la impossibilitat d’homenatjar Puig Antich una setmana abans, quan la policia havia actuat amb contundència contra les qui s’acostaren al cementiri de Montjuïc. Aquest fet demostra la connexió dels oficiants amb la realitat social del país:

“El Domingo, a la hora del entierro, la fuerza pública nos impidió llegar a la tumba de Salvador para realizar un gesto tan sencillo y humano, como es el de depositar unas flores junto a la última residencia de la persona a quien queremos. Para suplir lo que entonces se nos impidió podemos ahora, acercarnos para hacer ofrenda de estas flores que llevamos.
Asimismo, podemos ofrecer parte de nuestro sueldo, por tanto, parte de nuestro trabajo, de nuestro sufrimiento, de nuestra persona, en una colecta de solidaridad con las necesidades de la clase obrera. Podemos depositar el dinero que queramos en…”
En l’ofrena foren dipositats a l’altar de la parròquia centenars de clavells vermells. Unes setmanes més tard esdevingueren el símbol de la revolució portguesa del 25 d’abril: la Revolució dels Clavells.

“Trabajadores de todo el mundo: uníos”

Per cloure l’acte un cant final lluitador i enèrgic, que us convido a llegir de la ploma d’Ignasi Pujades:


Aquest cerimònia del 8 de març de 1974, dirigida i organitzada per la comunitat religiosa de Sant Andreu de Palomar, va trascendir el seu carácter confessional per esdevenir un acte cívic i polític amb dos sentiments que la travessaren de principi a final: la tristor i la ràbia, i una voluntat creixent de seguir lluitant per l’anhelada llibertat.
L’escalf que envaïa l’interior de la parròquia contrastava amb la gelor de l’exterior, augmentada per una impressionant presència dels cossos repressius de l’estat, atents al desenvolupament dels aconteixements i amenaçadors.
Quan, des de l’altar, es convidà els 3.000 assistents a sortir de l’església s’era conscient del moment tan delicat que es viuria. Com actuaria la policia? S’obriren les portes i es començà a sortir. No s’improvisa cap marxa. La policia restava amatent. Tothom tenia por, i no va passar res. Cap enfrontament. Cap provocació. La sortida va ser presidida per la tensió i l’íntim convenciment dels congregats que el règim de Franco seguiría matant fins la seva desaparició.

Crida i final

El funeral per a Salvador Puig Antich ha esdevingut un fet central i gairebé mític dins de la narració de la història dels moviments socials andreuencs. Tanmateix és sorprenent com encara és tan poc conegut dins del poble i a la mateixa ciutat de Barcelona. La recerca d’aquest episodi encara és viva: cal documentar les detencions que es dugueren a terme abans de la cerimònia quan uns joves andreuencs repartien fulls volants cridant a l’assistència a l’acte, i sobretot cal recuperar el material gràfic que, alguns testimonis, asseguren que hi ha d’haver: fotografíes i, fins i tot, alguna filmació.
Si algú pot tenir indicis d’aquest material només cal que enviï un missatge aquí mateix.

Malgrat que el cor se'ns glaci cada 2 de març, la recerca continua. La memòria no defalleix. La lluita continua.



Notes

  1. Llegiu, per exemple, el manifest que circular en motiu de l’estrena de la pel·lícula “Salvador”, de Manuel Huerga. http://www.lahaine.org/index.php?p=17159 i les reflexions de Pepe Gutierrez al voltant de la mateixa http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=667 .
  2. Huertas, Josep M.: “ MIL, l’organització que tingué màrtirs i sigles sense voler-ho”. L’Avenç número 96, Març de 1984
  3. Cusachs, Manuel: “Puig Antich i Mataró”. http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=26
  4. Teletip d’Europa Press citat a http://www.march.es/ceacs/biblioteca/proyectos/linz/documento.asp?reg=r-48829
  5. Recomano la lectura de “Perquè van matar Salvador Puig Antich”, d’Agustí Colomines (02/02/2014). http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2014/02/per_que_van_matar_salvador_puig_antich_98501.php
  6. Aquesta reflexió, amb tants matisos com calgui, es pot extendre a diversos grups i partits del moment: FRAP, LCR, USO, OLLA, GARI…
  7. DDAA: “Retrats per a la memòria. Persones i lluita antifranquista al Disctricte de Sant Andreu”. Sant Andreu de Palomar: Centre d’Estudis Ignasi Iglésias, 2012. Pàg. 177. Entrevista realitzada per David Royo. www.retratsperalamemoria.cat
  8. DDAA: “Retrats…”, pàg. 132
  9. DDAA: “Retrats…”, pàg. 132

5 comentaris:

PROJECTEAEROPORT ha dit...

Gràcies, Jordi, per salvaguardar-nos la memòria. Un excels i merescut homenatge a Salvador Puig i Antich.

I un bon treball de recerca i de fer constància de la solidaritat andreuenca.

Abraçades.

Pau

paulex8 ha dit...

Magnífico artículo, es importante que no se pierda solo en las memorias de las personas que asistimos a él.

la vida té vida pròpia ha dit...

Gràcies per la memòria, Jordi. Pell de gallina. No oblidem, no callem. Gràcies.

neus serra ha dit...

Felicitats Jordi! Excel·lent!

cap ha dit...

Justa la fusta! gràcies per exposar els fets tan ben documentats. salut!