Recuperem la promesa: mai més!

Mauthausen. Maig de 2014

Aquesta setmana he llegit la trista notícia que l'Amical de Mauthausen, entitat dedicada a la difusió, estudi i conservació de la memòria de la deportació nazifeixista durant la segona guerra mundial, ha celebrat la darrera assemblea general sense que hi pogués participar cap de les persones que visqueren aquest horror en primera persona. Per amorosir-la avui mateix he topat amb una altra: la Neus català, als 99 anys, ha estat distingida amb la medalla al mèrit cívic de l'Ajuntament de Barcelona. La darrera supervivent de Ravensbruck s'ha plantat al Saló de Cent per rebre un sentit homenatge i esperonar-nos en la lluita contra totes les discriminacions. Ella, dona antifeixista catalana, les coneix bé.

Tot i que no sóc ingenu, i sóc conscient de l'inevitable pas del temps (que en alguns casos hauria de saber-se aturar) no puc evitar la tristor de saber-me cada cop més orfe d'aquells i d'aquelles que, per la seva terrible experiència als camps de concentració, s'havien convertit en símbols vivents de la lluita contra el feixisme. Referents que, malgrat la conscienciació, ens recordaven (i cosificaven) amb la seva humil presència la brutalitat de les ideologies totalitàries.

Barrinant aquests pensaments el meu cervell ha impactat contra dues notícies més de l'actualitat:

D'una banda, Miquel Iceta va gosar comparar el (succedani de) referèndum per a l'autodeterminació de Catalunya amb unes suposades eleccions plebiscitàries que portaren Hitler al poder. Més enllà de les imprecisions històriques, és repugnant que el líder d'un partit utilitzi per als seus interesos polítics les víctimes del feixisme en un país on centenars de ciutadans i ciutadanes resten enterrats a les vores dels camins, i on uns altres trobaren l'única sortida dels lagers pel forat d'unes xemeneies infernals. Que Hitler es converteixi en argument polític és, malgrat tantes rectificacions com es vulgui, d'una baixesa democràtica sense comparació possible.

Per acabar-ho d'adobar, aquesta tarda una colla de feixistes han interromput el curs d'una sessió del Parlament de Catalunya amb diversos crits i alguna salutació a la romana, la feixista, la que van popularitzar els seguidors de Mussolini primer i la resta de dictadors europeus després. A Espanya, feixistes, nazis i falangistes la imposaren durant 40 anys com a símbol de la submissió de la població a un dictador assassí, Francisco Franco.

De la inexorable desaparició dels supervivents dels genocidis nazis i la cada cop més habitual banalització del feixisme no pot sinó quedar-me una immensa preocupació. 

Els deportats i les deportades són referents ètics que ens ajuden a mantenir la flama de l'antifeixisme, però més enllà d'aquesta mitificació, la seva lenta desaparició posa en evidència també que la distància entre el vell antifeixisme i el nou és cada vegada més gran; i que la simple presència dels deportats resituava sovint els conceptes i els debats quan algú s'atrevia a banalitzar la barbàrie. 

Caldrà intensificar la pedagogia, caldrà sortir més al carrer, caldrà no oblidar encara més les víctimes i caldrà que tots i totes assumim el nostre paper de garants de la pervivència de la memòria i la lluita contra les discriminacions.

Avui escric des de la tristor en un dia que se m'ha fet present l'inexorable pas del temps i com això pot afavorir els que neguen o minimitzen l'horror del feixisme (que no deixa de ser un estadi protector del capitalisme en crisi), que és masclisme, homofòbia, racisme, violència, desigualtat...

Escric des de les inseguretats de qui lluita contra el temps per recuperar les memòries, els records i les mirades dels que varen perdre guerres i transicions i de qui coneix el mal dels silencis. No oblidem que 2000 catalans i catalanes passaren pels camps nazis.

Com van fer els supervivents de Mauthausen, avui cal que ens conjurem amb una nova promesa, molt simple, fraternal i amb un poder immens: Mai Més.