dissabte, 12 de març de 2016

La tancada de Motor Ibérica des dels mitjans de comunicació de l'època (1)




L’1 de Juny de 1976 més d’un centenar d’esposes de treballadors acomiadats de Motor Ibérica, la fàbrica que construïa els populars camions Ebro, van iniciar una tancada a la parròquia de Sant Andreu per reclamar la readmissió dels seus marits i fills als llocs de treball. L’acte de reivindicació i pressió a autoritats i empresa es va afegir a les protestes que els marits havien iniciat l’Abril d’aquell mateix any, boicotejant les hores extra en suport d’un programa reivindicatiu que reclamava un increment salarial de 4.000 pessetes, la readmissió dels acomiadats l’any anterior i la retirada de les sancions que l’empresa havia imposat a alguns obrers. El boicot seguí durant 20 dies en els que l'empresa acomiadà a més de 1.800 treballadors, i s’iniciaren les primeres aturades. Posteriorment, a partir de finals d’Abril s’organitzaren marxes i manifestacions pel centre de Barcelona, a les que s’hi afegiren les dones dels treballadors. La Guardia Civil féu acte de presencia ràpidament, i a la repressió empresarial s’hi afegí la de les forces de l’ordre i la de grups no identificats amb mètodes terroristes.

En aquest context de reivindicació laboral i repressió empresarial i institucional, més de dues-centes dones encapçalades per la Maruja Ruiz (Guadix, Granada – 1936), esposa d'un treballador de Motor Ibérica, es tancà a la parròquia de Sant Andreu per de fer encara més visible la lluita. La Maruja era aleshores una líder sindical i veïnal de Nou Barris que treballava en l’esfera del PSUC, CCOO i l’Associació de Veïns del seu barri. Segons destacà Montserrat Roig en un article del mes de Juliol,

"(…) empezaron encerrándose por sus 'maridos' para acabar haciéndolo por la 'clase obrera' (…)".

Maruja Ruiz durant la tancada
La tancada arribà a aglutinar més de 300 persones en algun moment, entre dones, nens i dos homes en vaga de fam, i fou un exemple d’organització obrera en règim assembleari. Durà fins el 28 de Juny, dia que l’església fou brutalment desallotjada per les forces de l’ordre franquistes.

Tot i la importància històrica de la reivindicació dels drets laborals a Motor Ibérica, la historiografia del moviment obrer de l’època no ha tractat de forma específica la tancada de les dones dels treballadors malgrat la seva singularitat. Podem aventurar que un dels motius d’aquest silenci sigui el difícil enquadrament de les dones com a subjecte protagonista d’una reivindicació obrera, tradicionalment masculina en el relat dominant. Una dificultat motivada per la desídia o, potser, per la voluntat explícita d'investigadors o protagonistes masculins de mantenir-lo al marge.

En aquest article analitzem el tractament que van fer de la tancada els mitjans de comunicació coetanis: la freqüència, l'anàlisi i els articles d'opinió que va generar. Iniciem el repàs el dia 1 de Juny de 1976, i acabem el 31 d’Agost, quan ja deixen d’aparèixer articles sobre la mateixa. Hem obviat les publicacions editades per partits polítics, sindicats i moviments socials, fent només referència als mitjans privats de venda en quioscs de la ciutat de Barcelona2.

LES PUBLICACIONS DIÀRIES 

Seriar cronològicament l’aparició de les notícies en els mitjans de comunicació referma quin és el seu posicionament davant dels moviments socials i l’status quo de forma ràpida. Per fer-ho aclaridor visualment adjuntem el recompte de mencions que hi hagué a la premsa diària majoritària:



Les primeres notícies

Els primers que s’afanyen a fer ressò de la tancada de les dones són els que encapçalen l'anterior taula, de línea editorial progressista, Tele/Exprés (T/E), Mundo Diario (MD) i Diario de Barcelona (DB), que ho fan el dimecres 2 de Juny, amb titulars dedicats exclusivament al fet:

"Se recluyen doscientas esposas de huelguistas en Motor Ibérica" (T/E)
"Mujeres e hijos de trabajadores de Motor Ibérica se han encerrado en la Parroquia de Sant Andreu" (DB)
"Mujeres de huelguistas se encierran" (MD)

D’entre els diaris més conservadors, tot i que alineats amb el missatge de la necessitat de canvi en la política espanyola cap a la democràcia, El Noticiero Universal (ENU) ho publica un dia més tard, el 3 de Juny, amb una notícia dedicada en exclusiva, però amb un titular menys explícit que omet el gènere de les tancades:

"Se encierran las familias de los trabajadores" (ENU)

Els afins al règim, en canvi, se'n fan ressò encara després. La Vanguardia Española (LVE) ho fa el divendres 4 de Juny, amb un titular en el que, com ENU, no explicita el gènere protagonista:

"Más de trescientos familiares de los trabajadores de 'Motor Ibérica' siguen encerrados" (LVE)

Solidaridad Nacional (SN) no informa de la tancada fins que s'ha acabat, i la primera menció és també l'última, el dia 29 de Juny. Per contra, el mateix dia que les dones es tancaven a la parròquia el primer anunci comercial que apareix a SN és, justament de Motor Ibérica. L'empresa ofertava llocs de treball per les seves fàbriques de Montcada i Reixach i Barcelona. Aquest mateix anunci es publicà el dia 1 a MD.

Pel que fa al text d'aquests primers articles, els més extensos són els dels diaris que hem esmentat primer (T/E, DB i MD) i citen explícitament que qui es tanca són les dones i els fills dels vaguistes. ENU, en canvi hi afegeix dos protagonistes:

"Dos días lleva ya el encierro de las esposas, hijos, hermanos y otros familiares de los obreros (…)"

Quan són exclusivament les dones i els nens els qui es tanquen. Els germans i d'altres familiars si van fer acte de presència va ser per visitar-les durant algun dels dies de la tancada. LVE, per complicar-ho més, encara hi afegeix els ancians quan hauria de parlar d’ancianes:

"Con el fin de atender a éstos [els infants] y a los ancianos que también se encerraron (…)"

ENU i LVE amaguen que aquesta és una acció de dones, organitzada i protagonitzada per dones i els seus fills i filles.

Un precedent immediat: “Les Jornades Catalanes de la Dona”

Justament la darrera setmana del mes de maig s'havien celebrat les "Jornades Catalanes de la Dona", la primera oportunitat per les dones de debatre lliurement sobre cultura, treball, família, sexe, etc. i que el 27 de Maig havia desbordat el paranimf de la Universitat de Barcelona amb la presència de 4.000 dones. Així doncs, el tema de la dona era candent aquell mes. T/E obria el mes de Juny amb una editorial en què analitzava les primeres “Jornades Catalanes de la Dona”, que s’acabaven de clausurar i augurava que

El tema de la mujer en una sociedad machista como la nuestra, siempre resultará por lo menos polémico”

Destacar que T/E és l'únic dels diaris buidats que es posiciona de forma clara d'acord amb les Conclusions de les "Jornades", que constaten la naturalesa patriarcal de la societat, reforçada per la legislació franquista, i aposten per les polítiques actives d'emancipació. Les editorials i articles d'opinió de la resta - quant n'hi ha- són confusos sinó totalment contraris. I aquesta postura es detecta a l'hora d'analitzar també la tancada, car mentre T/E sempre utilitza el gènere femení quan escriu sobre les dones tancades, la resta utilitzaran indistintament el femení o el masculí, quan no només el darrer (LVE). Als antípodes de T/E se situava SN:

"Las nuevas corrientes y las modas están destruyendo el encanto femenino, la estabilidad del hogar y la educación cristiana de nuestros hijos."


Seguiment de la tancada

La tancada provocà que el conflicte es materialitzés en un espai concret i es convertí en notícia per ella mateixa. En l'editorial de T/E del dia 5, "Los encierros, anormalidad predemocrática", es reflexiona sobre els motius que porten col·lectius a visibilitzar la seva reivindicació amb tancades, que no eren infreqüents en aquella època, però no cau en l'especificitat del que ens ocupa. Habitualment les tancades són p
rotagonitzades pels afectat directes de l'abús contra el que lluiten, sense tenir en compte el sexe. Però en el de Motor Ibérica són les dones les que, de forma unilateral, vesteixen les granotes dels marits i es fan seves les reivindicacions. Estem davant d'una tancada exclusiva de dones i nens, moltes vegades contra la voluntat dels marits.

El dia a dia de la tancada fou un fet informatiu per ell mateix més enllà del desenvolupament de les negociacion

s i dels fets que envoltaven la reivindicació. Quan no es destaquen les novetats de la lluita o de la negociació s'hi encabeix alguna referència a la tancada, i a l'inrevés. Així doncs, ja el 3 de juny MD informava que:

"A la cifra, próxima a los doscientos, se añadieron a lo largo de la jornada varios familiares más. Se sabe que las primeras horas de encierro se dedicaron a la organización del grupo y a la formación de comisiones (…). Así, por ejemplo, han sido creadas comisiones para la obtención y conservación de alimentos, para atender a los niños -que salen unas horas al día a pasear por el barrio-, para informar sobre la situación…(…)"

T/E informa que

"Un médico internista y un pediatra colaboran con los afectados"

I ja més endavant, el dia 9 publica "Flores y paellas para las encerradas de Motor Ibérica":

" (…) En la noche del lunes al martes, dos miembros del conjunto La Trinca acudieron a la iglesia y llevaron flores a las encerradas. El lunes, la Asociación de Mujeres de Sant Andreu, en colaboración con las asociaciones de mujeres de Montcada y de Mujeres Universitarias, y una representación del Departamento de Mujeres de Amigos de la ONU, entregó cinco paellas gigantes a las encerradas. (…)"

Pel que fa a l'apartat gràfic, tan sols T/E publica algunes fotografies de l'interior de l'església. Així el dia 11 de Juny, T/E en publica una on una quinzena de dones al voltant d'una taula canten i aplaudeixen, amb un peu de foto que explica que:

"(…) alguna de ellas vistiendo las chaquetillas de trabajo de sus maridos, cumplían ayer los once días de encierro en la iglesia de Sant Andreu de Palomar. Los ánimos, sin embargo, continuaban altos"

El 15 de juny se'n publica una altra que acompanya un extens reportatge. Està presa a la sagristia i veiem un grup de dones amb un armari darrera amb una gran creu al capdamunt. Justament a l'equador de la tancada es publica aquest llarg reportatge titulat "Dos semanas de encierro en Sant Andreu de Palomar", signat per Carles Guàrdia, en el que s'introdueix en el quefer diari:

" Los primeros días fueron los más difíciles – nos explica la encargada de relaciones con la prensa – en el aspecto de la convivencia. Algunas compañeras iban a coger las mantas y los colchones antes que nadie. Ahora sabemos que aquí no hay nada de nadie. Y si sólo tenemos colchones para unos cuantos, primero son los niños y luego nos repartimos lo que queda"

Es fa referència a l'organització assembleària:

"Diariamente realizan una asamblea a las nueve de la noche, después que se han acostado los niños, en la que se repasa la actividad de la jornada, se informa de la solidaridad recibida, y se critica el funcionamiento de la colectividad".

I a la logística:

La cuina, a la sagristia
"Los servicios se dividen en grupos que atienden la cocina, la limpieza, la sanidad, el control de la puerta, la prensa y los niños. En la sacristía se ha improvisado la cocina. Sobre los muebles destinados a guardar los ornamentos se almacenan las latas y los embutidos. Continuamente están llegando personas con comida y dinero para las encerradas. Los trabajadores de una gran empresa del metal han decidido ceder la mitad de su caja de resistencia y la han llevado a la iglesia: cien mil pesetas."

També s'aprofita per parlar de les activitats que es duen a terme:

"Toda una serie de actividades culturales se han desarrollado durante estos días. Aparte de las clases que cada día reciben los niños de maestros voluntarios, se han dado tres clases para las madres. Un ginecólogo habló del control de la natalidad: el Ignacio [Pujades, vicari], el de la parroquia les explicó la evolución de la iglesia en los últimos años y un exiliado chileno les comentó un documental sobre el golpe de estado que derribó el gobierno de Allende.
Una especie de coral se ha improvisado (…)"

El dia següent, el dia 16 de Juny era DB el periòdic que publica un reportatge encara més extens, que signa Teresa Rubio, basat comentaris de les protagonistes. N'escollim alguns fragments:

"(…) Nadie se mueve de su puesto de trabajo. Una de las mujeres encargadas de recibir a los visitantes, de atender a las muestras de solidaridad, a las distintas comisiones que llegan a la iglesia con donativos, nos cuenta con detalle como se emplea y distribuye el tiempo en el encierro. “Nos levantamos a las siete de la mañana y después de asear a los niños y asearnos nosotras servimos el desayuno en cuatro turnos, los niños primero, en dos tandas, luego otras dos para los mayores. (…) 3
(…) A la izquierda del altar central, hay una capilla grande, habilitada como dormitorio para los niños más pequeños. Sobre dos bancos encarados se ha puesto una o dos colchonetas y mantas. Con este sistema se ha obtenido una especie de confortables y seguras cunas. La nave central de la iglesia acaba de ser puesta en orden “ha quedado ya preparada para la misa de la tarde” nos dicen. Los bancos que han servido de camas para las mujeres durante la noche están dispuestos para su cometido. (…)
(…) Se han formado seis comisiones: Cocina, limpieza, sanidad, prensa, cuidado de los niños y puerta, esta última encargada de la recogida de paquetes, entregas de donativos y vigilancia. (…)
(…) A las diez comienza la asamblea que en algunas ocasiones se ha prolongado hasta las tres de la madrugada. En ella se intercambia información. Están presentes algunos trabajadores de Motor Ibérica que vienen reuniéndose a diario en Sindicatos, y que comunican a los encerrados como está la situación. Se leen adhesiones recibidas, se dan noticias y (sic) sobre las gestiones llevadas a cabo y se hace un resumen del día. (…)".

Els següents fragments entren de ple en una de les línies d'estudi més interessants: l'anàlisi de com aquestes dones amb un grau de politització baix o nul i marginades de l'organització masclista de la societat franquista, esdevenen lluitadores pels drets laborals i polítics. Una lluita que, sense proposar-s'ho va més enllà de la reivindicació concreta pels seus marits i fills:

Grisos a la porta de la parròquia. Joan Vinyes
"(…) Al ver a estas mujeres con la camisa de trabajo de sus maridos despedidos, a estas mujeres que nunca habían abandonado sus hogares si no era, en algunos casos, “para ir a hacer horas”, a esas mujeres que se consideran “casi todas analfabetas”, encerradas en la lucha por la devolución del único bien que tenían, como es el puesto de trabajo familiar, no podemos evitar pensar en las tensiones de todo tipo a que inevitablemente tiene que sujetarles la anómala situación. La explicación tal vez se encuentre en las palabras de una de ellas “Mi marido vino ayer a buscarme, dijo que yo no podía faltar más de casa que eso es un desastre, mi respuesta fue “no” quiero seguir hasta el final. Se fue. Dos horas más tarde él mismo lo comprendió y volvió (…). Las asambleas son una especie de terapia de grupo al mismo tiempo que establecen lazos de unión. En la de hace dos días una mujer mostró una carta de readmisión, reconociéndole los derechos de dieciséis años, que le había sido entregada a su marido y que este no aceptó. Ella dijo “Si hubiera vuelto al trabajo hubiera perdido a su mujer. Aquí luchamos por el puesto de todos los despedidos”. Esas frases dan el tono del ambiente. Es tranquilo e inquieto a la vez, pero no desesperante. (…)"

Durant aquests dies, DB i T/E, i la resta de dies en menys mesura indiquen les entitats, associacions de veïns, comitès de treballadors i comitès sindicals que donen suport a les dones tancades. Ressaltem la del dia 19 de Juny, DB es fa ressò d'una carta que les associacions de veïns de Singuerlín i Arrabal, de Santa Coloma de Gramenet, que aprofundeix l'aspecte de la lluita obrera citat en l'anterior paràgraf. Exposen que:

"(…) El encierro en la parroquia de Sant Andreu (…) no sólo es una muestra de la participación de la mujer en el movimiento obrero, sinó también ejemplo de cantidad de experiencias recogidas en esa lucha constante de los explotados. (…)"

El divendres 25 de Juny hi hagué un primer intent de desallotjar la parròquia per la força. Aquesta notícia apareix el dia següent en tots els diaris buidats excepte SN. Els titulars són:

"Intento de desalojo de las mujeres de Motor Ibérica" (T/E)
"Tensión en Sant Andreu" (MD)
"Los encerrados de 'Motor Ibérica' se hallan aislados por la policia" (DB)
"Jornada de tensión en la iglesia de Sant Andreu del (sic) Palomar" (ENU)
"Sigue el encierro en la parroquia de San Andrés" (LVE)

Com sempre, T/E és el que explicita el component femení de la tancada.

Desallotjament

La policia a cavall entra a la plaça Orfila
El desallotjament definitiu fou el 28 de Juny. A quarts de sis de la tarda uns cent-cinquanta policies entraren a la parròquia amb material antidisturbis. Hi hagué moments de molta tensió i violència i es destrossà força mobiliari. La notícia aparegué en els diaris del dia 29. Paradoxalment, no se'n féu cap esment a ENU, ni aquell dia ni els següents. I en aquest cas sí que sortí a SN. Els titulars foren:

" Ayer fueron desalojadas las mujeres de Motor Ibérica encerradas en Sant Andreu" (T/E)
" Se desalojó a las mujeres de la Parroquia de Sant Andreu" (MD)
" Los encerrados de San Andrés, desalojados" (DB)
" Terminó el encierro de familiares de 'Motor Ibérica' en la parroquia de San Andrés" (LVE)
" Desalojados los encerrados en la Iglesia de San Andrés" (SN)

LVE i SN enllesteixen la notícia amb ben poques línies i de nou sense esmentar la presència femenina. La resta dediquen almenys una pàgina al desallotjament. L'article més complet és el del DB, signat per les inicial J.C., i inclou declaracions de les protagonistes i dels capellans:

De pronto (…) aparecieron policías por todas partes, que fueron hacia nosotros, conminándonos a que saliéramos, a lo que nosotros nos opusimos. ‘Que vengan nuestros maridos, les decíamos que vengan nuestros maridos. Que venga el párroco, que venga el párroco’. La policía nos fue acorralando y nos sacó fuera, llevándonos a algunos en brazos, al resistirnos a abandonar el recinto sagrado.”

A partir del dia 30 de Juny, només T/E, DB i ENU publiquen alguna notícia referent a la tancada que informa del reforç policial després del desallotjament i, tots tres, de les notes que fan públiques els sacerdots de la parròquia i l'Arquebisbat de Barcelona condemnant el desallotjament.

Les opinions

A més dels articles als que hem fet referència, en els que es dóna notícia dels esdeveniments al voltant de la tancada de Motor Ibérica, aquest fet genera diversos articles d'opinió que són publicats exclusivament a T/E. De fet, excepte una editorial al voltant del fenomen de les tancades 4 (en aquell moment n'hi ha diverses), qui els signa és l'escriptora i periodista Montserrat Roig5. Malgrat que també escrivia a MD (amb menys freqüència), en aquest mitjà no en publica cap. Tampoc alguns col·laboradors progressistes del diari, com Manuel Vázquez Montalbán, Marta Pessarrodona o Teresa Pàmies.

Els dos articles de Roig se centren en el paper de la dona en la societat. Seleccionem alguns fragments de "De esposa a companyera", del 8 de Juliol. En el primer fragment, després de preguntar-se "¿qué deben hacer ahora las 350 mujeres de Motor Ibérica (…)?", fa referència al procés de politització en el que es veieren immerses lluitant pels drets dels seus marits:

"(…) de repente, un montón de mujeres se dan cuenta de que ellas son también “sujetos activos” en la lucha de la clase obrera. Y eso, cuando para la mayoría de ellas el matrimonio representó la liberación de un trabajo deshumanizado, significa un enorme paso adelante. La “ayuda” al marido se convierte en algo más sólido. Ya no es la relación puramente afectiva, está en marcha el proceso colectivo de la solidaridad. Las mujeres de los obreros de Motor Ibérica deben de haber cambiado mucho desde el encierro. Hubo algunas de ellas que estaban seguras de que su marido las comprenderían, otras no. “Mi marido no haría por mí lo que yo estoy haciendo por él, porque él es de los que piensan que la mujer es para la casa, para los hijos, y sobretodo para el marido”, le cuenta una de ellas a la periodista (…). Han descubierto que la solidaridad no cesa en sus maridos, ni en los compañeros de sus maridos, sino que llega a las esposas de los compañeros de sus maridos que, por obra y gracia de algo insólito, se convierten en “compañeras”. (…) las mujeres descubren que ya no son las mismas que antes, sus maridos también se dan cuenta de ello (…). Ellas, si son valientes, van a seguir. Y descubrirán algo que todavía es insólito en las mujeres de nuestro país: las gracias de un papel activo en la lucha por un mundo menos aberrante (…). "

En l’article "Mujer y política", del 22 de Juliol, critica el difícil enquadrament de la dona i les seves reivindicacions feministes dins dels partits polítics antifranquistes. Fa un repàs de l’escàs percentatge de dones presents en els organismes de direcció d’esquerres on, assegura, es mantenen els rols de dominació masclista presents a la societat. Després d’inserir la lluita feminista dins de les tesis marxistes, segueix:

(…) creo yo que las mujeres no forman una clase, porque entre ellas se dan las mismas diferencias que se dan entre los hombres respecto a la propiedad de los medios de producción. Pero hay que añadir que algunos teóricos han añadido un medio de producción doméstico (…) y, en cierta manera, el ama de casa constituye si no una clase por lo menos un grupo económicamente diferenciado y dedicado a un trabajo claramente subalterno. (…)

Mercedes López amb el seu fill petit durant la tancada
Montserrat Roig increpa directament els partits polítics acusant-los de no haver fer cap declaració posicionant-se davant de la tancada a la parròquia de Sant Andreu justament perquè les protagonistes de la lluita política eren exclusivament les dones:


(…) Que yo sepa, ningún partido político ha hecho una declaración pública sobre las vicisitudes de las mujeres de Motor Ibérica que se encerraron en la parroquia de Sant Andreu. Pocos teóricos, hasta el momento, han analizado el fenómeno de esas hembras que empezaron encerrándose por sus “maridos” para acabar haciéndolo por la “clase obrera”. (…) Si los partidos políticos de izquierdas siguen el camino que han llevado hasta el momento sobre la liberación de la mujer, medrosos y prudentes en el mejor de los casos, van a ser muchas las mujeres que se cansarán. Y, si ellas siguen luchando en los frentes de combate mixtos es porque creen que la opresión contra la cual se lucha vale la pena que desaparezca. (…)

LES PUBLICACIONS NO DIÀRIES

De les publicacions no diàries consultades només podem destacar els dos reportatges que hi dediquen Interviú i Canigó.
El reportatge d'Interviú es titulava "Encierro a toda madre" 6, firmat Ignasi Pujades, vicari de la parròquia de Sant Andreu i un dels responsables que la tancada es produís allí. L'altre era el mossèn Josep Camps. Tots dos havien treballat a Amèrica Llatina (a Xile Pujades i Camps a l'Equador) materialitzant el que predicava la doctrina de l'alliberament i, en el cas de Pujades, fundant els primers nuclis de Cristians pel Socialisme. En tornar a Barcelona les seves trajectòries coincidiren per un atzar gens ingenu, i començaren a treballar amb les comunitats de base per crear, també a Barcelona, Cristians pel Socialisme. La parròquia de Sant Andreu es convertí en un indret que acollia els lluitadors antifranquistes quan necessitaven un espai. Des de l'arribada dels dos religiosos s'hi havien dut a terme actes a favor de l'amnistia, contra la pena de mort, assemblees de treballadors o els funerals de Manuel Fernández Márquez (9 d'Abril de 1973) i Salvador Puig Antich (8 de Març de 1974).

El reportatge de Pujades és el més complet de tots, basat en entrevistes a les dones i profusament il·lustrat amb fotografies. El mes de convivència li donà a Pujades la confiança perquè les dones li expliquessin els conflictes amb els seus marits. L'Helena deia:

"(…) mi marido aquel día había tenido mucha faena en el Sindicato y vino bastante tarde a casa. Cuando llegó, yo ya estaba preparada y tenía mi bolsa de aseo y una chaquetilla azul de la empresa. (…) Entonces llegó mi marido y dijo: 'Venga, prepárame la cena, que me tengo que ir.' Yo dije: 'Bueno, majo, prepáratela tú, porque yo salgo ahora mismo, o sea, yo tengo cita con mis compañeras y me tengo que ir al encierro'. (…) O sea, que fue muy gracioso cuando él me pidió la cena y yo le dije que se la preparase él."

I la Maruja reblava:

(…) al no haber tenido nunca esta separación, que se creía que era para dos días, al tener que guisarse, al no tener costumbre de hacerlo, el hombre se hacía un lío y continuamente venía e insistía que ya está bien, que la cosa seguía, que la cosa no se iba a solucionar… Incluso a una señora el marido le quitó los niños para presionarla, pero la señora no se fue, e incluso la quiso acusar de abandono del hogar, pero la firmeza de la mujer hizo retroceder al marido (…)"

El reportatge acaba amb sis fotografies de les destrosses provocades durant l'assalt de la policia, que contrasten amb l'ordre que transmeten les imatges disparades durant la tancada.

L’article publicat a Canigó porta per títol “Les valentes dones de Motor Ibérica. Una revetlla que no s’ha pogut celebrar7, escrit per Joan Vinyes i Riera 8. Aquest és un repàs als fets que l’autor considera més importants, però no aporta més dades ni anàlisi.

Conclusions

Un dels objectius de la tancada era aconseguir que la lluita dels treballadors de Motor Ibérica tingués presència en els mitjans de comunicació. El conflicte es venia incubant des de finals de Març de 1976, però tot i l'acomiadament de 1.800 treballadors, l’inici de la lluita no va tenir la repercussió mediàtica esperada. En analitzar aquesta situació, les cúpules de CC.OO i PSUC cregueren necessària una acció que li donés visibilitat. En aquest moment és quan la Maruja Ruiz proposà la tancada de les dones. Així ho explicava a Interviú:

"(…) aunque se hacían las marchas y el problema se daba a la opinión pública, porque lo gritábamos en la calle, seguía existiendo el mismo boicot en los periodicos, que informaban muy poco sobre Motor Ibérica. Estuvimos hablando con los periodistas y con los de Radio Barcelona para ver si el boicot este que había tan cerrado, se podía abrir un poco, y ellos nos dijeron que sí. Entonces se decidió el encierro (…)."
Ignasi Pujades amb joves, després de ta tancada

Constatem que la tancada provocà una revifalla dels articles dedicats al conflicte de Motor Ibérica fins i tot a nivell internacional, ja que foren diverses les ràdios i televisions foranes que s’hi interessaren. La tancada, doncs aconseguí el seu objectiu en aquest aspecte: 65 titulars els dispensà la premsa que hem analitzat. Sense l’acció de les dones, el conflicte de Motor Ibérica hagués comptat amb 65 titulars menys i gairebé dos centenars de pàgines menys de presència als mitjans.

D’altra banda, de la lectura dels articles se’n desprèn la segona de les conclusions, oberta i encara per analitzar: la dificultat del gènere. Hem palesat que només tres de les publicacions diàries fan referència sempre al component femení de la tancada, i no pas sempre. Perquè s’amaga el seu protagonisme exclusiu femení? Perquè la indicació era directament amagar-lo, per la incapacitat d’entendre els motius de les dones en una societat que l’havia relegat a un paper secundari? Cal una anàlisi acurada, però de ben segur que aquelles dones, com apuntava Montserrat Roig, apareixien de cop en el món de la lluita laboral fins i tot a desgrat, o davant la incomprensió dels seus companys homes. Moltes qüestions que encara estan pendents de resposta i que són el punt de partida d’una investigació en la que s’uneixen les dimensions de lluita obrera, lluita antifranquista, lluita veïnal i lluita feminista.

La lluita dels homes i les dones de Motor Ibérica, emperò, no aconseguí frenar els objectius de l’empresa. Les negociacions no arribaren a bon port, els treballadors no foren readmesos i Motor Ibérica tampoc cedí a les seves demandes per als qui es quedaren treballant. El conflicte de Motor Ibérica fou un dels més durs del Barcelonès. El Perich ho resumia com segueix en una vinyeta de la revista Por Favor9, parafrasejant el comunicat del final de la guerra civil (“En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”).




1 La primera versió d'aquesta comuniació va ser presentada al VIII Congrés de la CCEP: 1960-198. Transicions i canvis a les terres de parla catalana (2011). Així mateix, vull compartir el dubte que el títol triat sigui l’encertat. Amb el nom de “la tancada de Motor Ibérica” es coneix l’acció que van dur a terme més de 250 dones a la parròquia de Sant Andreu de Palomar durant 28 dies el Juny de 1976. I precisament aquest nom fa invisible el caràcter singular d’un tancament protagonitzat exclusivament per dones i amagat per bona part de la historiografia de la lluita obrera. Incorporant “Motor Ibérica” en el títol amaguem el gènere protagonista, justament una de les crítiques de la present comunicació.
2 Les publicacions buidades són les següents. Diàries: Tele/Exprés (T/E), Diario de Barcelona (DB), El Noticiero Universal (ENU), Mundo Diario (MD), La Vanguardia Española (LVE) i Solidaridad Nacional (SN). Periòdiques: Interviú, El Papus, Por Favor i Canigó.
3 Els fragments en negreta reprodueixen els editats en el diari.
4 Ja l'hem comentada anteriorment, L'editorial es titula "Los encierros, anormalidad predemocrática", del 5 de Juny de 1976.
5 Montserrat Roig, militant aleshores del PSUC, va conèixer bé la realitat de la tancada. La seva germana, M. Isabel Roig, es va encarregar de la part logística fora de la parròquia. Casa seva es va convertir en el centre de comandament, la caserna, i el lloc on dones i nens anaven a dutxar-se quan ho necessitaven.
6 Interviú número 11 (4 d'Agost de 1976), pàgines 24 a 28.
7 Canigó, número 458 (17 de Juliol de 1976), pàgines 16-17.
8 Joan Vinyes i Riera era cunyat de Montserrat Roig i marit de M. Isabel Roig.
9 Por Favor número 111, del 16 d’Agost de 1976

1 comentari:

Anònim ha dit...

Buenas tardes,

Yo soy una de las niñas que está con el Cura Ignasi.
Cumplí los 15 dentro de encierro. Soy hija de Fernando Medialdea y de Maruja Ruiz.

Gracias por intentar que no se pierda nuestro pasado.
Dolores