divendres, 22 de setembre del 2017

D’octubre a octubre. De 1934 a 2017.



El matí del 5 d'octubre de 1934 els sindicats majoritaris van declarar una vaga general a l’estat, enmig d'un context de crisi econòmica i forta tensió territorial. A Astúries l'alçament obrer va ser durament reprimit per un jove Francisco Franco i a Catalunya, el Govern de Lluís Companys, que havia reprimit les darreres vagues, el 6 d'octubre va declarar l'Estat Català de la República Federal Espanyola. El seu executiu esperava una gran mobilització al voltant d'aquesta estranya declaració, que s’afegiria a la vaga general, però tenia els sindicats en contra, i la repressió de l'estat va triomfar. Va ser un moviment fet des de dalt i solucionat des de dalt, amb la força de l’exèrcit. La repressió posterior va ser brutal i el govern espanyol republicà aprofità per tancar a la presó a tots els consellers del govern de la generalitat (menys un) i a tots els regidors de l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona, de les coalicions vinculades a l'ERC. Malauradament no s'acostuma a explicar que es va detenir a centenars de líders obrers catalans i que es va inhabilitar a milers de funcionaris de la Generalitat. La resolució dels conflictes des de dalt mai no implica només a les elits, sinó que té una grandíssima ressaca cap a les classes populars.
El 6 d’octubre de 1934 el Govern de Lluís Companys va posar en escac l’estat republicà, però aquest va acabar guanyant i ràpidament l’autonomia catalana va deixar d’existir. El govern republicà no podia permetre que vencessin ni l’aventura rupturista (estranya i difusa) catalana ni l’alçament obrer a Astúries i a les fàbriques d’arreu. Per la seva banda, les elits estatals històriques no podien permetre més octubres del 1934 ni abrils de 1931, i es prepararen per agafar forces per trencar la legalitat mitjançant un cop d’estat l’any 1936 que va ser abrandadament refusat pel govern de Lluís Companys. Al seu temps, el seu executiu, amnistiat, es va veure desbordat per unes classes populars i uns sindicats que, aleshores sí, es mobilitzaren prenent els carrers. A diferència del 6 d’octubre, el 19 de juliol les crides governamentals foren superades i desbordades per l’autoorganització popular.
La llarga nit del franquisme  es clogué amb una transició fallida pactada des de dalt. Les mobilitzacions ciutadanes i obreres, les reivindicacions sindicals i les demandes de les entitats veïnals foren tamisades pels partits polítics hegemònics que acceptaren el retorn de la monarquia, una constitució dictada pels militars i un sistema judicial, econòmic i (parcialment) polític que restituïa el pacte de les elits de 1934. Un nou pacte des de dalt.
Els esdeveniments al voltant de l’1 d’octubre de 2017 tornen a ser un incisiu moviment d’escacs a l’estat pensat des de les elits polítiques catalanes. A diferència de 1934, aquest moviment no està sent dirigit des de les esquerres sinó des de les institucions encapçalades pel partit  hegemònic (cultural) de la dreta, acompanyada de dos partits d’esquerres (ERC i CUP), que recullen bona part de la insatisfacció generada per un període de mobilitzacions populars sorgides arrel de la crisi econòmica. Front al moviment dels sobiranistes l’estat espanyol ha respost com sempre ho ha fet, amb la repressió que, al seu temps, ha estat contestada per mobilització al carrer, una mobilització tutelada pel govern a través de plataformes amb qui comparteix full de ruta: Omnium, AMI i ANC, que treballen coordinats.
Més enllà del nostre posicionament respecte al processisme (i empro aquestes mot  intencionadament) i les seves giragonses i sobre la mateixa independència, la repressió s’ha manifestat com mai ho havia fet abans en la fràgil democràcia post-franquista. És evident que el conflicte és més obert que mai, que és al carrer i que s’ha de concloure d’alguna manera. Hi ha 4 possibles camins: el pas enrere del govern, la victòria de la repressió, el pacte de les elits i el desbordament al carrer.
La victòria de la repressió i el pas enrere del govern ens situen en l’escenari posterior al 6 d’octubre de 1934: la repressió, que significa suspensió de l’autonomia, càrrecs electes imputats, funcionaris represaliats, moviments socials desarticulats i expectatives frustrades.
La transició, en canvi, ens mostra el camí de les negociacions des de dalt, que al llarg de la història és el més transitat. El pacte de les elits sempre tanca en fals i requereix d’un carrer pacificat. L’actuació de Jordi Cuixart la nit del 20 de setembre dibuixa aquest escenari quan corregeix a les persones concentrades que han impedit l’entrada dels mossos d’esquadra a la conselleria d’interior i els indica que han de fer un cordó per deixar-los passar. O quan, a mitjanit, desconvoca una concentració espontània convocada per diversos col·lectius. El pacte des de dalt, en nom del consens, no afronta els problemes en la seva complexitat i mai va a la seva arrel. És un tancament en fals. És la transició espanyola que avui fa aigües justament perquè és un pacte d’elits.
Tanmateix, el camí del carrer és el que ofereix una perspectiva de canvi real. No podem trencar el règim del 78 amb un pacte de les elits, i no podem permetre la construcció d’una república des de dalt, mantenint les estructures que perpetuen les desigualtats. Així doncs, el camí que podria desembocar  en processos constituents veritablement populars haurien de passar pel desbordament als carrers. Un desbordament real i complet que superi el debat sobre la independència i que ha de passar per la desobediència a l’estat repressor i la crítica al full de ruta del govern, gestionat a les institucions per l’ERC, el PdeCat i les CUP i per les entitats satèl·lit al carrer.
Aquest nou escac a un règim profundament injust no pot tancar-se en fals. I ha de resultar quelcom, en forma de nova república, que no reprodueixi ni les estructures ni les condicions del règim que volem enderrocar.

divendres, 1 de setembre del 2017

Textos arrel del 17A



Aquests dies m’he sentit bloquejat per escriure. La tarda del 17 d’agost ha tingut conseqüències personals inesperades. I tanmateix vaig penjar tres textos a facebook per compartir pensaments, dolor i experiències. En aquest post els recupero sense modificar.

Avui he tornat a tenir cura de les flors - 24 d'agost
Avui he tornat a tenir cura de les flors. A casa tenim cinc plantes que van quedar desguarnides després de les vacances d'estiu. No les havia tocades des de dijous. Avui he tornat a tenir cura de les plantes de casa: les he observades amb atenció, he podat les branques més seques per protegir les més delicades, he revisat les més febles, he acaronat la seva fragilitat i les he regades amb la consciència de protegir-los les vides. Avui ja he tingut cura de les nostres flors.
No tinc por - 25 d'agost
No tinc por. El lema de la manifestació de demà és una declaració d’intencions valenta i necessària. Un acte de reafirmació contra totes les violències. Però al mateix temps, és una façana que m’esgarrifa perquè jo sí que tinc por. A una setmana (de dies que semblen dècades) dels atemptats em posiciono fervorosament al costat de la pau, la solidaritat i els valors de l’internacionalisme més fraternal i, tanmateix, el meu món ja ha canviat. El meu barri, els meus carrers, les meves rambles, la meva vida i la meva feina mai no seran les que eren fins el 17 d’agost a mitja tarda. Durant aquests dies inacabables no he sabut com es podia viure amb el dolor i ara he d’aprendre a conviure amb la por. He tingut l’oportunitat de parlar amb moltes persones que van viure la tragèdia en primeríssima persona i tenen por, i reaccionen amb angoixa quan caminen per les rambles plenes d’espelmes, o quan senten un soroll brusc i inesperat. Les seves vides han canviat. Estic en procés de modificar la meva manera d’entendre la ciutat? Només pensar-ho em fa por. I malgrat tot, no tinc cap por del terror i demà seré a la manifestació, de blau. Ens veiem!

Recollida artesanal – 29 d’agost
Ahir a la nit vaig poder participar en el dispositiu de recollida dels memorials de les rambles, conjuntament amb una trentena de persones de diversos organismes de l'Ajuntament de Barcelona encapçalats i dirigits pels tècnics dels arxius municipals i del Museu d'Història de la Ciutat (MUHBA). La recollida ha estat dissenyada amb el màxim de respecte per totes les expressions espontànies que s'han dipositat durant aquests dies en el passeig, per les víctimes i les seves famílies i per les persones que hi han participat, trobant l’equilibri entre la cura emocional i el rigor metodològic. Es va preparar des del dia després de l'atemptat, amb un equip gràfic que ha documentat amb fotografies i vídeos tot el que es donava al carrer, i amb un altre equip d'arqueòlegs que han realitzat l'alçat topogràfic (com si es tractés d’un jaciment arqueològic) que és el que ens ha permès fer una recollida ordenada, i protocol·litzada classificant els elements segons diverses tipologies espai per espai. Es van comptar fins a 131 memorials, que ja formen part de la nostra memòria popular. Passaven pocs minuts de quarts de deu del vespre quan els tècnics, molts amb els ulls plorosos de l’emoció i molts nervis continguts, van començar a classificar els primers objectes i el torrent de silenci es va trencar amb un aplaudiment sòlid i ferm i alguns crits de “No tinc por”.
A nivell personal va ser un nou moment de repunt emocional, com d’altres que he viscut més o menys conscientment aquests dies -n'hi ha hagut tants!-, i tanmateix, va anar acompanyat d’estranyes sensacions de profanació i de tancament. L’aplaudiment inesperat em va aclarir la situació: es tractava d’una actuació necessària, executada i pensada fins a l’últim detall, de factura artesana i que havia de representar l’inici del tancament d’aquesta muntanya russa emocional.
Aquesta és la gravació que m’ha semblat més emotiva de la recollida. Pitjeu aquí